Visca Catalunya!
Catalunya, Catalunya!
Catalunya, què t’han fet?
T’han trasmudat la figura,
t’han esquinçat els vestits.
Qui et veié tan ufanosa
i et veu ara així ultratjada,
qui t’ha vist, si et veiés ara,
no sabria dir qui ets.
No t’ultratgen sols de fora:
més t’ultratgen els teus fills
quan ta natural essència
volen canviar des de dins.
Agnòstic, deliqüescent,
republicà i progressista,
francès abans que espanyol
voldrien el meu país.
Castigar-lo ells voldrien
sense poder mirar al Cel,
i voldrien fer-li beure
metzines amb gust de mel.
Voldrien enemistar-lo
amb els seus germans de sang,
amb qui fa més de cinc segles
que junts miren endavant.
Això no és ma Catalunya,
malgrat que en conservi el nom:
no conec aquesta terra,
no conec aquesta gent.
Si de Crist no és Catalunya,
Catalunya no és pas res;
si no és filla de Maria,
digueu filla de qui és.
Sense Espanya, Catalunya
és un país inventat,
i Espanya sens Catalunya
no és res més que un fals Estat.
Fins el català que parlen
a voltes no ho sembla pas,
que sembla una llengua estranya,
de nou encuny, delirant.
“Independència”, ara diuen;
independència què és?
“Visca Catalunya!”, criden,
i Catalunya què és?
Independència no és
més que una gran fantasia,
cor petit, moltes mentides
i potser afany de diners.
I us diré què és Catalunya,
us ho diré amb alguns noms
agafats de revolada
d’entre catalans prohoms.
El rei en Jaume i Guifré,
també el bon comte de Güell
i Lluís de Requesens,
Tristany i l’heroi d’Alpens,
Aribau i Balaguer,
mossèn Cinto Verdaguer,
Jaume Balmes, Josep Pla,
i el rei en Martí l’Humà,
Claret i Duran i Bas
i Ramon de Penyafort,
Elisenda de Montcada,
Oliba i Eugeni d’Ors,
monsenyor Josep Caixal
i Gomà, el gran cardenal,
mestre Milà i Fontanals
i Gaudí: el llistó és molt alt.
Això sí que és Catalunya,
això sí que em fa cridar:
visca, visca Catalunya
i visca el seny català!
Arnau Guasch i Sol
La Garriga, a 11 de setembre de 2013
Categories: Arte dulce
Deja una respuesta